No em sento un covard, potser una mica poruc i espantadís però de cap manera un covard. Però la dita em contradiu, si còrrer és de covards, fer deu quilòmetres gairebé cada dia em converteix en una gallineta mig desplomada. Malgrat tot, ho faig per que el síndrome d’abstinència de les endorfines és molt dur.

Per tot això surto de casa abillat amb roba estreta i molts aparells prescindibles. L’objectiu : jugar una partideta sobre-dimensionada de `picar i parar´. És a dir, pujar a la meva estimada muntanya de Sant Ramon, tocar la porta de l’ermita i baixar de seguit. Podria fer una cosa semblant que és desplaçar-me fins l’Esglèsia de Sant Baldiri, tocar la porta i baixar de seguit, però no seria el mateix, si bé és cert que suaria menys. Casa meva i la primera estan separades per sis quilòmetres de pujada sostinguda, i en canvi fins a la segona només hi ha dos-cents metres. L’èpica és important en aquestes coses, i si quan ho expliques a algú et qualifica de boig llavors és que has encertat, i pel contrari si se li esmuny un somriure per sota el nas llavors al contrari.