He maleït el cel tot el cap de setmana per que havia de treballar. Aquesta afirmació no és un acte de rebel·lia laboral sinó l'expressió de la meva frustració nacional (?). Aviat ho entendreu.

El dijous 7 de juny van començar els actes centrals de la Patum de Berga, i les meves obligacions professionals em van impedir assistir-hi. Ara que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat sembla que pren més rellevància i que tothom hi para més atenció. Jo la vaig descobrir el 2002 de la ma del bon amic manresà Manel. Encara ara quan sento les músiques se'm remou tot per dins, hi voldria tornar, hi voldria saltar, ballar ,cantar de nou. La qüestió és que vaig baixar-me totes les músiques de la patum amb l'emule, i les vaig descarregar a l'MP3 portàtil per escoltar-les mentre corro els 10 km de cada dia. Veient-me a mi mateix en aquesta tessitura , vaig trobar que potser en feia un gra massa i que aquesta mena d'actituds freguen el catalano-frikisme, perque una cosa és escoltar Obrint Pas i l'altre el Tiravol de Patum...

Així que pensant pensant vaig decidir descriure-us que sento per la meva terra, Catalunya.

 

Soc molt conscient de la meva nacionalitat sobrevinguda, i de la meva nacionalitat natural. Entenent que de la primera només en tinc consciència per la presència d'un document que ho `acredita´, i de la segona que la sento de forma intestina i essencialment genètica a dins meu. No cal parlar-ne massa: les justificacions administratives m'enfurismen força, així que em deixo dur pels sentiments, i em sento profundament català i res més.

A Vilafranca del Penedès , el 2001, vaig presenciar una de les diades castelleres més destacades de la història: 5 castells de nou. Si ho recordo, facilment se'm posen els cabells de punta. A Patum, el 2003, vaig saltar amb els plens, ara 5 anys després quan sento les jotes de Berga m'emociono intensament. A Sant Boi, cap el 1987, vaig apendre a ballar sardanes, com el meu pare ha fet sempre, m'atanso a la cobla per sentir-la bé i si puc en ballo alguna. A Horta de Sant Joan, el 2001, vaig correr els bous pels carrers en festes, amb l'adrenalina corrent per les venes. Cada any commemoro amb emoció la diada de l'onze de setembre a la tomba del conseller Rafael Casanovas, i canto els segadors amb ràbia continguda.

També coses més senzilles: pujar a Sant Ramon, o a Sant Antoni i mirar el paisatge embadalit, potser fins i tot albirar Mallorca de la ma del company Josep. Assistir a un aplec de muntanya, al dels quatre pobles, o d'altres on sentir com toquen romanços amb guitarra.

Acampar a Montserrat, o dormir al refugi Vicenç Barber. Pujar el Matagalls, les Agudes, o fer la travessa Matagalls-Montserrat.

Sentir emoció amb el sò d'una gralla, o d'una tenora, o els tambors dels diables. Recordar l'olor de la pólvora, les guspires cremant la samarreta de cotó, ben xopat d'aigua llençada desde els balcons.  

Tot plegat és tan nostre que no és de ningú més. I no per egoïsme sinó per autenticitat i sentiment de pertineça. Aquest és el quid de la qüestió: el sentiment de pertinença. Em sento Català i per que m'he sadollat d'experiències genuinament catalanes que no em puc sentir de cap altre lloc més. Res de bajanades com: ciutadà del mon i d'altres neologismes que en molts casos amaguen inseguretat, por i manca de respecte per la terra que trepitgem.

Quan prens consciència de qui ets , i en el meu cas prens consciència de la teva Catalanitat, te n'adones que no lluitar per la teva terra és trair-te a tu mateix.

Tot i còrrer el risc de semblar prepotent, diria que si hagués nascut fora de Catalunya, a qualsevol altre lloc del mon, no tindria tants arguments d'arrelament sentimental, com tinc pel fet de ser i viure l'essència catalana cada dia. No podria ser tan suec com català soc ara, i tot perque la càrrega emocional, cultural, social i històrica d'aquesta terra i aquest pais no hi son enlloc més del mon.

El meu pais és petit, però hi viu gent molt gran, en tots els sentits, caminem en la direcció que bufa el vent de llibertat i el vent de la independència. Només hi ha un camí realment , encara que cadascú el recorri de la manera que més li agradi.

 

Salut,Força i Independència!

 

    

 

 

   

Fa ben pocs dies vaig assistir a un petit concert del meu bon amic AKIO, també conegut com a Gerard , a l'escola de música de Sant Boi. Ell toca el violí de ben petit i aquella tarda de dimecres va tancar l'audició dels alumnes d'aquesta escola amb una peça anomenada Romança en Fa major de Beethoven. Com que la teconologia fa maravelles amb el telèfon mòbil el vaig enregistrar i us ofereixo el video de l'actuació ara penjat al YOUTUBE. Disfruteu-lo amics!

 

Salut, Força i Independència!

 

 

 

 

De tant en tant us explico situacions quotidianes que visca a la nostra vila, avui el torn és per l'inefable INSS (Instituto Nacional de Seguridad Social) personalitzat en l'ambulatori Montclar.

La Marta i jo vam acordar diumenge trobar-nos l'endemà a tres quarts denou del matí per anar a la visita programada d'un metge especialista de l'ambulatori Montclar. Com haviem decidit aprofitar el dia de festa a la seva feina per anar a escalar vam agafar el cotxe amb l'intenció de no perdre el temps després. La visita estava concertada a les 9:30 hores del matí, tot i que no teniem , realment, cap esperança de que s'acomplís l'horari previst vam ser allí a les 9 en punt. Per dur la contraria no hi havia gairebé cua, i per tant, ens vam pensar que enms atendrien ràpid. Efectivament surt una infermera amb un llistat a les mans , coma l'escola passa llista, i es concreta l'ordre entre les presents.

Aviat entren dues senyores, i quan és el torn de la Marta, pobreta, la mateixa infermera surt de la consulta i amb el cap cop marxa de la consulta i desapareix. Desapareix 20 minuts , sense dir ni ase ni bèstia, sense explicacions, només 20 minuts d'esperar a que succeixi elmiracle: Que et tractin com una persona. No suporto les arbitràrietats i la manca de formalitat, i per això quan van passar els pirmers 10 minuts ja em vaig començar a posar nerviós. M'agraden les empreses privades per que erradiquen els caradures i els ganduls amb una celeritat envejable. Les empreses privades busquen el rendiment i els resultats així que si et `penjes´et fan fora. Està clar que no tot son flors i violes a l'empresa privada, però si que hanaconseguit eludir el mal endèmic de la funció pública d'aquest pais, la inmnunitat dels aprofitats del funcionariat. Estic a favor de la flexibilització dels acomiadaments al ens públic, d'aquesta manera tallariem de soca arrel moltes actituds inacceptables. Han passat els 20 minuts i la infermera torna, quan obre la porta descobrim que dins hi ha 3 infermeres o metgesses (no se distingir-ho) que peten la xerrada. Li demano a la Marta que quan l'atenguin pregunti `Sol o amb llet´per saber quina mena de cafè s'ha prés l'amiga funcionària. Pel que sembla com que la Sanitat pública es gratuïta, no ben bé si treballes i te la dexcompten de la nòmina, no tenim dret a queixar-nos. No estic d'acord! La Marta però em va fer reflexionar sobre una cosa : `si haig d'entrar aquí dins i la meva salut depen d'ells/es prefereixo que estiguin de `bon rotllo´.´ Té tota la raò, però no penseu que això és xantatge?

La sanitat pública em  fa pena, vergonya i m'indigna. Encara recordo el darrer diagnòstic d'urgències que em van fer: `Un proceso viral, si tienes malestar FRENADOL, si vomitas PRIMPERAN, si tienes diarrea FORTA SEC´ escolta així també puc ser jo metge. Per cert una setmana i 7 kilos menys després encara em trobava malament, per sort els remeis de l'avia fuincionen i els aplico amb fruïció. Per acabar un darrer exemple, un bon amic s'adreça al CAP Montclar amb mal de panxa i febre, diagnòstic `Gases´també dit `Pets´. Unes hores més tard , i anant-hi per pròpia iniciativa, l'operaven al Comarcal d'una Apendicitis que podia haver estat definitiva amb només 20 anys. Surrealista, no creieu!

 

Salut, Força i Independència!

 

Abans de res voldria agrair-vos a tots l'interès que demostreu per aquesta secció del meu estimat Bloc. L' intenció de la sèrie era sensibilitzar-vos sobre les petites coses que ens envolten i que les presses del dia a dia ens impedeixen apreciar. Algunes d'elles ben aprop nostre, fins i tot a tocar de casa, de la feina, de l'escola o de l'institut.

Aprofito també per destacar la feina feta per la gent de la Xarxa Santboiana de Blocs, que els ha dut a celebrar avui mateix la primera trobada de blocaires Santboians a Cal Ninyo. D'ençà que m'hi van incloure que les visites a aquest espai s'han disparat, i divendres van superar les dues mil.

Ara si, som-hi!    

El quart `Petit Tresor´ retorna una mica als aromes de la primera i tercera referència d'aquesta sèrie. De nou, la pagesia. Quan l'imaginari ens retroba amb elements d'aquesta naturalesa alguna cosa es remou per dins. Per a mi, és ben bé com quan després d'un dia esgotador, sortint d'una dutxa amb aigua calenta i encara amb el cos mig moll , jeus al llit de llençols nets i acabat d'obrir; i sents aquell pesigolleig a la panxa, barreja de son i benestar. Doncs és això mateix, m'enyoro de la pagesia i dels pagesos; de les eugues que estiren carros pel carrer i el soroll de les ferradures a les llambordes; de la olor pudenta però tan nostrada de fems al matí; de les caixes de fusta i els cistells ben plens de cireres, o prunes, o figues, o qualsevol de les fruites que tan m'agraden. M'enyoro per que ja no les puc sentir i viure a casa meva, ni al meu poble. Només em queden alguns `Petits Tresors´com la vella politja que hissava grans pesos sense esforç fins el magatzem del segon pis d'aquest casal Santboià. Ara planyo en veure que només acumula pols i rovell, tot i que de tant en tant a la planta baixa encara hi podem comprar fruites i hortalisses conreades i collides a la marina. Tot un altre tresor!

 

Ja ho sabeu, us toca a vosaltres localitzar-lo i fer-ho saber a la resta de caçadors de `tresors´mitjançant els comentaris. Moltes gràcies!

 

Salut, Força i Independència!

 

 

 

Tot plegat arrenca un matí pels volts de les 9, el carrer Alou es desperta amb soroll de maquinària pesant. La pols ofega els ocells i enterboleix la tranquilitat del Casc Antic. A la Plaça Constitució hi ha dues furgonetes plenes de treballadors de la construcció i una excavadora. Efectivament les tanques davant les antigues cases del carrer Alou anunciaven feia dies un enderroc inminent. Un parell d'anys enrera la insistència d'Esquerra va aconseguir crear figures de protecció sobre diversos elements d'aquestes cases. La cantonada de carreus antiquísims, la ceràmica catalana del balconet, i el pas de carro de la última de les cases. Independentment d'això hi ha l'hipocaust que creua d'esquerra a dreta el carrer sota terra, i la sitja de grans dimensions que s'amaga al pati d'una d'elles. Tot plegat corre perill, la febre inmobiliària les amenaça. Aquell dia surto de casa per anar a treballar, és vora la una del migdia, i en passar pel costat del `cap´de la colla ,que xerra per telèfon, paro la orella i sento `ahora empezamos a tirarlo todo´. No ho puc evitar i m'aturo. Espero que acabi la trucada i m'hi adreço `sap vosté que aquestes cases tenen elements protegits, que no les pot enderrocar sense retirar-los i protegir-los abans? En aquest barri i més en aquest carrer som molts els qui estem sensibilitzats amb això, vigili que fa perque hi ha molt ulls que el miren´, ni un mot més ni un mot menys. Em mira als ulls encès de ràbia i em demana `i tu qui ets?´. Me'l miro de dalt a baix i li contesto `un veí ´, tot seguit marxo. De reull veig com maleeix i de nou fa una trucada, ja no puc parar l'orella soc massa lluny, però si sento que crida i fort. Avui no enderrocaran res. L'endemà les màquines no hi son, i els treballs s'aturen dues setmanes. La tercera setmana els `dimonis´tornen i desmunten alguns dels elements però ignoren el pas de carro ,que un cop enderrocat el conjunt , queda allí com a únic testimoni del que van ser les tres cases del capdamunt del carrer Alou. Aquest segon capítol ens deixa un solar de terra marronosa, buit i trist. Malgrat tot, i contrapronòstic, els arqueòlegs hi entren amb la intenció de fer-hi unes cates només. Comença amb una però aviat en son quatre. Els resultats ben visibles per tots: restes d'edificis i canalitzacions, ceràmica, i una sitja enorme. Tot i no ser cap expert em sorpren que no aprofundeixin gaire més de mig metre, si comparem la fondaria de les troballes de la plaça el que busquen està a sota d'aquestes primeres restes, malgrat tot no continuen. I de nou s'atura tot, i de nou el solar queda buit, inactiu, amb uns dies de vent aviat està ple de brossa i plàstics. Arriben les eleccions i no les tenen totes, potser un mal pas a aquestes alçades, després els pot portar problemes.

Dimecres 30 de Maig de 2007,

El soroll de les màquines em desperta a dos quarts de nou del matí, imagino que succeix i aprofito que vull treure el paper per reciclar per atansar-m'hi. Efectivament els amics Socialistes han decidit exercir la seva nova majoria, i tot just 3 dies després de les eleccions comencen els treballs al solar de les cases del carrer Alou. Una excavadora, un camió volquet i l'home de la ràbia del primer dia. M'oblidava d'un personatge: una arqueòloga ,que dempeus davant la màquina , observa que surt de la terra. Pel que sembla els treballs fa estona que han començat perque les tres cates han estat convenientment tapades amb aquesta mateixa terra. En poca estona de feina l'eina desplaça centenars de metres cúbics de terra gratant el subsol de la zona d'expectativa arqueològica, a escasos 5 metres del jaciment termal de la plaça. Son les 11 del matí i l'arqueòloga marxa a esmorzar, la màquina i l'home que la mena no esmorzen i continuen treballant. De pas omplen la sitja , amb milers d'anys d'antiguitat, amb pedres i sorra com si es tractés d'un forat i prou, cap protecció, cap fotografia, res.  

De tornada l'arqueòloga es situa a l'interior del sot, que fa ben bé 3 metres de fondaria, i decideix sol·licitar l'aturada dels treballs, sembla qua hi ha restes de ceràmica esbocinats al fons. Ràpidament es desplacen una noia i el cap de l'excavació al forat, i ara si amb una paleta i una escombreta, graten curosament el forat, també es miren els estrats de la paret de la nova cavitat intentant donar coherència a la troballa, però és imposible. Omplen quatre bosses blanques de mig metre d'ample amb restes ceràmiques, i continuen analitzant el sot. De cop sembla que els interessa allò, abans no tant. Jo em demano per quins set sous han permès fer aquesta indecència històrica! El cap de l'excavació em mira un moment desde el forat, tinc els braços creuats i li demostro amb la mirada que la seva servitud amb l'Ajuntament no passa desapercebuda. Fa temps que no em vol parlar, abans quan només era un veí jovenet interessat per l'arqueologia, em xerrava tots els detalls de l'excavació, les hipòtesis noves, les troballes; ara soc l'enemic, el qui el jutja i el qui visita cada dia el jaciment amb ulls crítics. No enganyes a ningú, a mi tampoc, no ets massa diferent del `tècnic especialista de sempre´només que ara saps que no és cap secret.

Els treballs continuen i la vergonya creix. No aprecio la voluntat de recuperar la història de la nostra vila per enlloc, només sento la ferum dels especuladors immobiliaris i els constructors, els mateixos que esperen com voltors que l'animal ferit , diguem-li Ateneu, acabi defallint i finalment morint, si em permeteu ,víctima d'una eutanàsia activa exercida per l'Ajuntament de Sant Boi.

 

En aquest cas el `Petit Tresor´en certa manera no ho és tant. A principis del segle passat l'estandarització de les mides era molt més rica en vocabulari. És a dir que per homogeneitzar els intercanvis comercials o bé les particions es feien servir mots que podien variar molt d'uns indrets a uns altres. Vegeu termes com `mujada´ ,`lliura´ ,`pam´ i molts d'altres. En el camp inmobiliari l'estrella era el `casal´. Un `casal´era la unitat bàsica de propietat inmobiliària; i moltes de les cases de Vilaboi s'adaptaven a aquestes mides, i fins i tot a una estètica concreta. Penso que la referència eren 4 metres. Malgrat tot es podia parlar de més d'un `casal´ , o afegir-hi mig. 

Així el nostre `Petit Tresor´d'avui son dues d'aquestes cases tipus amb un `casal´d'ample cadascuna. Com podeu apreciar estan força deteriorades , i no s'hi han fet rehabilitacions de cap mena, per tant romanen com el primer dia però més velletes.  

De nou us repto a descobrir on és aquest `Petit Tresor´, i també a escriure que us suggereix.   

Salut, Força i Independència!

 

Queden dos dies per les eleccions municipals a Catalunya. Ja em vaig posicionar una vegada com a ferm admirador de les polítiques locals, i per tant la cita de diumenge per mi és ineludible. El company Ferran al seu Bloc `de Sant Boi al mon´ ha explicat amb precisió de rellotger les raons per les que cal un gir democràtic a Vilaboi, i jo vull afegir que representa dipositar la confiança en Esquerra Republicana de Catalunya a la nostra vila.

Confio cegament en el criteri i la honestedat política de Josep Maria Cervelló. Aquest nom no identifica només un Cap de llista d’una opció i prou, sinó que és el pal de paller d’un equip que ha treballat molt dur quatre anys ,desde la oposició, per millorar la vida dels Santboians. En Josep Maria duu la bandera, estelada és clar, d’aquest projecte però un per un els seus companys de viatge son referents en cadascuna de les seves parcel·les de treball. Com abans no entraré en detallar les virtuds de cadascun d’ells sobretot perque no em refereixo només als components de la llista sinó que parlo de molts i moltes que estan darrere de l’escenari d’acció i lluiten com el primer, parlo dels 222 i escaig. Els valencians Obrint Pas en un discurs previ a la cançó `Una història´, ens aclareixen bé que vull dir `esto que hoy germina es una larga jornada, yo solo tomé en mis manos la antorcha que encendieran los que antes que nosotros lucharon junto al pueblo y por el pueblo´.

Admiro l’esperit d’en Josep Maria, però també l’empenta revolucionària de l’Enric. Ell per la seva banda empeny i atia la secció local amb les tàctiques de `propaganda´ al més pur estil republicà. Hem guanyat la batalla mediàtica, tot i que `ells´ van començar molt forts, al terreny dels Blocs hem arrassat. No vull semblar triomfalista, perque soc molt conscient que tot aquest esforç no necessàriament implica un resultat positiu en els comicis. Passi el que passi, i espero que sigui bó, la feina està feta i ens podem sentir ORGULLOSOS amb majúscules. Això és el millor de les eleccions , la gent és qui decideix per sobre de tot.

Amb permís , de nou, del Ferran em remeto a les paraules del ex-cap de colla dels castellers de Sant Boi , L’Esteve Dinarès, per cloure aquesta entrada i encarar la jornada de reflexió `Pit i collons, que avui fem història´.

 

Salut, Força i Independència!

En aquesta segona entrega ens adonem que la natura s'adapta a la `modernitat´humana. De petit el meu pare em deia que sempre tornaven, que d'un any per l'altre aconseguien recordar on havien construït el niu, amb tant d'esforç. Només un gran ensurt les allunyava de la llar on temporada rera temporada, ponien els ous i criaven els polls. Més encara, a Catalunya s'associa la bona sort amb la seva presència. Aquests dos nius es troben sota una de les balconades d'un edifici ben transitat de Sant Boi. Amb ell s'acompleix una altra recomanació que em feren ja fa alguns anys: si aixeques la barbeta i mires amunt descobriràs un mon nou i preciós plè de detalls que a la majoria, que miren a terra o com a màxim endavant, els passa desapercebut. Us traspasso la proposta a vosaltres, aixequeu la barbeta i mireu amunt per descobrir aquesta altra realitat.

 

Com sempre us repto a descobrir on és aquest `Petit Tresor´, i també de que parlem exactament, així com a escriure que us suggereix. 

 

Salut, Força i Independència!

 

 

 

Quan observo aquest `Petit Tresor´ penso en una època que mai vaig viure. Unes vivències que conec per transmissió oral dels meus pares. No en deuen quedar masses a Sant Boi, tants com cavalls i eugues. És ben segur, però, que fa molt temps que no s’hi lliga cap animal aquí. Els pagesos ara menen un 4X4 o un quad, enlloc de l’ase o l’euga.

 

Com amb la resta de `Petits Tresors´ ,que de tant en tant us oferiré, us repto a esbrinar on és, i a escriure que us suggereix.

 

 Salut, Força i Independència!

 

Feia molt temps que em venia de gust encetar una mena de capítol nostàlgic en que recuperés alguns `Petits Tresors´ que sovint ignorem. Aquestes troballes ens acompanyen cada dia però la seva petitesa ens les fa invisibles. Son bocins d’història fetsa a base de rovell i pols.

Admeto que la nostàlgia forma part de la meva expressió vital, i que potser no és la millor opció per mirar endavant. De tota manera si crec que la construcció del futur no pot donar l’esquena al bagatge del passat. Amb aquesta sèrie de fotografies espero retrobar vells i bells records. Tan de bo ho aconsegueixi.

 

Salut, Força i Independència!

No us espanteu, reprenc una vella dèria: escriure relats absurds. Feia temps que em venia de gust tornar-hi, però sincerament desconec si tindrà o no continuïtat. Apa!

 

`Forat de cuc´

Miro el rellotge amb inquietud, tot just queden deu minuts per l’hora. Faig un càlcul mental ràpid, i determino que si no surto de casa en menys d’un minut faré tard al metge de la Seguretat Social, i de retruc em reprogramaran per l’octubre del 2017. Una gota de suor freda em cau del front, rellisca entre l’ull i l’orella i s’atura a la barbeta. Obro la porta de casa i baixo per les escales els dos pisos de l’edifici a cegues, de nou els ploms han caigut i primer cal arribar a baix per posar-los a lloc...maleït Jose!

Per fi ja soc al carrer, enfront del passatge de Ca la Nor camino accelerat Alou avall preocupat i tens. Guaito amb desconfiança l’horitzó del carrer tot buscant-hi una figura humana femenina. Només queden vint metres i el cor batega fort, preocupat. Fa dies que hi romio,el meu subconscient ha teixit relacions causals absurdes entre `allò que sempre succeix quan passo pel davant del número 10 del carrer Alou´ i tota mena de fatalitats. Avui ,però, pren més importància perquè vaig al metge i per tant les desgràcies es poden multiplicar exponencialment.

Cinc metres i ja hi soc, maleït sia! Mi-te-la torna a ser ella! De nou ens hem trobat al mateix lloc i pràcticament a la mateixa hora. Aquest cop no ens aturem a xerrar, ella també està preocupada també ha teixit relacions de fatalitat absurda dins seu, i somriu suficient com per no semblar maleducada però no s’atura, jo la miro de reüll i continuo avall.

Efectivament enfront del número 10 del carrer Alou hi ha ,el que s’anomena en física quàntica, un `forat de cuc´. Pateixo, pateixo molt quan hi passo perquè tinc el convenciment que qualsevol dia em xuclarà i apareixeré a les antípodes però sense bitllet de tornada, un drama per algú que sempre viatja amb una maleta i mitja d’equipatge.

 

Ramon Codina, Maig 2007

Aquest matí de camí a la plaça del Mercat vell, m’he aturat, com moltes altres vegades a Ca l’Isart. Petant la xerrada amb la Mima m’ha demanat si havia llegit el diari el Punt d’avui, com que no ho havia fet m’ha recomanat passar per Cal Ninyo, i fixar-me en un article a propòsit de l’homenatge que l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló va oferir a unes quantes persones distingides per els seus valors humans i patriòtics a l’època de la República. L’acte va consistir en la col·locació de plaques amb els seus noms a dos carrers, una plaça i una avinguda que encara no en tenien. Un dels homenatjats com ja us vaig explicar va ser en Jaume Martínez i Vendrell, el company i marit de la meva tieta Àngels Rodríguez i Codina.

El fet és que m’he atansat ràpidament al bar de Cal Tux i els he demanat el Punt , me l’han ofert i m’he quedat glaçat en llegir que l’ACVBT (Associació Catalana de Víctimes de Bandes Terroristes) ha presentat una querella , en nom del fill de l’empresari Bultó, davant el Tribunal Suprem contra l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló per enaltiment del Terrorisme.

M’he hagut de fregar el ulls un parell de cops abans de tornar-ho a llegir, la veritat no feia massa que m’havia llevat i per un moment he pensat que no hi veia prou bé. Malaguanyat, és ben cert diu això. Abans d’entrar en matèria vull fer uns brevíssims apunts històrics i biogràfics en referència a la figura d’en Jaume.

Per si no el coneixieu en Jaume era fill de la Colònia Güell, va néixer el 1915 i de ben jove es va llançar a la defensa dels ideals de llibertat de la nació catalana, en primer terme militant a Nosaltres Sols, i més tard al Front Nacional de Catalunya. Pel mig hi va haver la guerra on , després de superar la formació de l’Escola de Guerra, va exercir de Capità d’artilleria de l’exercit Republicà. Un cop acabada va travessar la frontera i va ser tancat, com molts altres, al Camp de Concentració Francés d’Agde, d’on en va sortir aviat per organitzar amb els seus companys els moviments de resistència i lluita antifranquista dins del territori català. Aviat els diferents fronts d’acció van decidir crear el Front Nacional de Catalunya, com a referent d’unitat d’acció vers el Feixisme, i amb en Jaume com a co-fundador. Les accions del Front Nacional de Catalunya no es van limitar a la lluita i reivindicació interior, sinó que en molts moments van col·laborar amb les forces aliades per passar confidents, espies i militars a Anglaterra.

És evident que la formació militar d’en Jaume el va condicionar a haver d’exercir les funcions d’aquest àmbit a la organització, però molts dels que el van conèixer coincideixen que tenia condicions per ser un polític d’alt nivell. Sense anar més lluny, darrerament TV3 va programar el documental `Terra Lliure: Punt i Final´ l’expresident Jordi Pujol ,en una de les poques elocucions que hi fa, destaca la qualitat humana d’en Jaume.

Fins arribar on volem , han de passar anys d’exili per mitja Europa, detencions, empresonaments i finalment la mort del dictador, i l’arribada de la `democràcia´.

Som a l’any 1977 i es produeixen diferents atemptats a Catalunya sense reivindicació de cap formació, el més rellevant la mort de l’empresari Bultó. La policia espanyola , ben pressionada per les forces vives de la dreta empresarial del pais que reclamaven algun culpable, aviat en van trobar un: l’Exercit Popular Català, EPOCA, pressumptament organitzat i controlat pel mateix Jaume Martínez. La deducció policial és d’una evidència que fa esfereir, un dirigent històric amb formació militar,ja tenim totes les proves. El fet és que el judici va fer riure, i la conclusió final també una condemna que no es va arribar a complir del tot mai, la raò de nou l’exili, ara però en `democràcia´.

Que passa ara doncs. En primer lloc que hi ha eleccions el proper 27 de Maig i les eines estan ben esmolades, ho saben bé els companys Enric i Josep Maria. Però també succeeix que massa gent ha perdut la memòria. Figures com la d’en Jaume van permetre que les organitzacions il·legalitzades i clandestines de la resistència a Catalunya, però també a Espanya, es mantinguessin prou vives com per aconseguir esclatar amb força a principis dels 60 i definitivament a finals dels 70. El deute que hi tenim contret mai no l’arribarem a pagar, van dedicar TOTA la seva vida a la defensa dels ideals democràtics i d’alliberament nacional. Aquesta mena de `democràcia´ en la que vivim permet que es facin lleis de la Memòria Històrica vergonyants, permet que el Sr. Fraga no hagi estat mai imputat pels delictes contra la humanitat comesos sota les seves ordres ministerials al període Franquista, permet que es subvencionin entitats com la Fundación Franco, permet que una formació política hereva de la Falange es negui reiteradament a condemnar el règim de Franco, i permet que es violenti la bona fe de TOTES les formacions polítiques d’un Ajuntament, que ,amb consens, pretén lloar els valors patriòtics que representava la figura de Jaume Martínez i Vendrell.

Si quan es va destapar la placa a la Colònia vaig pensar que era una llàstima que l’Àngels no hagués pogut viure aquell reconeixement, ara sento que afortunadament no ha de patir aquest insult a la seva memòria. El dia que vam enterrar l’Àngels, a la tarda, es va celebrar la manifestació `Som una nació´ va ser com una mena d’homenatge involuntari al seu esforç. Hi vaig assistir amb el trajo fosc però ja sense corbata, arribant a la plaça Catalunya vam cantar moltes vegades els Segadors, aquell dia vaig plorar força, per una banda per la pérdua de la meva estimada tieta ,i per l’altra per que em va semblar que potser sí que aviat havíem de ser ,de nou ,una nació lliure.

Avui, més que mai abans, m’hauria agradat viure els temps d’en Jaume i l’Àngels i lluitar al seu costat, no se si hauria estat a la seva alçada, imagino que no, però hauria estat de tot cor un honor per a mi com ho és haver-los conegut.

 

Salut, Força , Independència i Catalunya Lliure!

El company Ferran m'ha informat que no és possible penjar comentaris al Bloc, així que les meves crides al esperit crític potser eren ateses per vosaltres però el sistema no us permetia penjar-hi res, penso que ho he sol·lucionat, així que ara si : Sigueu crítics siusplau!
Us haureu adonat que la producció del Bloc ha baixat una miqueta els darrers dies, doncs si és ben cert. Encara arrossego un `procés víric´que m'ha tingut molts dies tancat a casa amb febre, vòmits i diarrea, tot plegat molt desagradable. El fet és que, a més, ara s'ha afegit que TIMOFONICA m'ha tornat a tallar l'ADSL, ja us en vaig fer cinc cèntims de la meva aventura amb aquesta `gentusa´ però sembla que no en van tenir prou. Així que previsiblement trigaré una miqueta a tornar a produir amb freqüència. Moltes gràcies a tots i com sempre...

Salut, Força i Independència!

M’agrada la premsa local. Sovint parla de les coses que de debò em preocupen, el cos a cos de la política està als pobles, i el batec d’aquesta lluita es percep en aquest tipus de publicacions. Tot i que podríem parlar molt de la perversitat editorial d’algun d’aquests mitjans a la nostra vila, només tractaré del tarannà del nostre estimat “Viure Sant Boi”.

L’exercici editorial d’avui es dirà ` Rebentem el Viure! ´.

Viure Sant Boi del mes d’abril, el titular és “L’Ajuntament aprova el Pla local de l’habitatge” i va acompanyat d’una columna signada per l’Alcaldessa “Projectar la ciutat a l’exterior”. Si no fos per que Viure està escrit en vermell, i jo tinc fixació pel roig , hauria jurat que llegia “El Carrilet”.

Per si no ho sabíeu és la publicació d’ Esquerra Sant Boi. Precisament al novembre treia a la llum un projecte molt ambiciós de dinamització cultural de la ciutat basat en l’exportació dels molts atractius de Sant Boi, en la creació d’altres de nous i sobretot en la recuperació de la significació de Sant Boi en el cinturó metropolità; amb 4 eixos bàsics: Mobilitat, Ateneu, Zona museística, i Paisatge/agricultura.

Doncs vet aquí que ara l’Ajuntament descobreix que cal projectar la ciutat a l’exterior, ara que s’apropa `la fi del món´ (com ja vaig dir potser el 27 de maig), i després de dos dècades de governs en majoria.

La lectura d’aquest número promet!

Anem per la segona plana, un detall crida la meva atenció ; en l’apartat de telèfons hi trobo a faltar el Centre d’Art Can Castells , potser perque tenia més èxit quan era una biblioteca i llavors si hi bullia la cultura.

Tercera plana, el tema estrella del mes `Pla de l’habitatge´. En això només hi se veure l’ombra electoralista del moment que vivim, que en aquest cas ofèn qualsevol opinió amb criteri que valori que les propostes de l’Ajuntament en aquesta matèria i per tota la legislatura es limiten a això. En quatre anys no els ha donat temps a fer res? Només un Pla ,tret de la màniga, a corre cuita, i que difícilment s’aplicarà a un mes vista de `la fi del món´. No cal estendre’s més , està molt clar.

Lamento molt no aportar res sobre la quarta plana. Sembla que per ser un bon `sociata´ en la era Montilla cal parlar espanyol. Jo no jugo aquesta partida. Per altra banda detecto una certa coherència en el full, no us sembla que parlar de l’aeroport en `l’idioma del reino´ és lògic quan aquesta infraestructura és l’emblema del traspàs competencial imposible, la quota de poder econòmic que mai cedirà el govern central?

Anem per la cinquena. Ai la cinquena! El síndic municipal de greuges! Em demano: si hom està descontent del funcionament del síndic a qui s’ha d’anar a queixar? Com es pot manifestar un greuge d’un síndic de greuges?

La sisena arrenca parlant del nou Mercat de Sant Jordi, i enllaça amb l’atorgament d’un premi de la Diputació al comerç de Sant Boi. Parlen dels eixos comercials El Carrer i Marianao Punt de Comerç. Ara bé, quina feina s’ha fet desde la regidoria de comerç per dinamitzar el comerç al Casc Antic? Deixant de banda l’impost de recollida no-selectiva (tots sabem que no fan cap reciclatge realment), i les inacabables obres a la Rambla i a la zona peatonal, que més s’ha fet aquí? No us trenqueu massa el cap, no cal.

En arribar a la setena pàgina tinc un deja-vu, el segon en pocs minuts, miro ràpid al capdamunt de la pàgina atret de nou pel vermell del títol `Abril 2007´, efectivament no és el Carrilet de novembre. La proposta no és original , és una còpia escadussera del museu-centre d’interpretació de l’agricultura inclòs l’arboretum que proposava Esquerra. Indignant!

La pàgina verda, vuitena en l’ordre, sentencia `Contra el soroll urbà´. Per que no feu una passejada per la Rambla al matí, com ja vaig explicar en un post anterior, una gernació treballa contrarellotge, sorollosa, molt sorollosa. Segona o potser tercera indignació!

Hem arribat a la novena pàgina, anomenada de les persones, aquesta edició ens delecta amb `Torna la gran festa de la carxofa´ i `La diada de Sant Jordi ...´. Pel que fa a la Carxofada em sembla d’una demagògia espectacular que la població amb més Parc agrari centri tots els seus esforços en matèria d’agricultura en aquest acte. Simultàniament alguns edifiquen en sol qualificat com agrari, i esperen inquiets la resolució judicial que els ha de posar al seu lloc.

Respecte a la Diada de Sant Jordi, i especialment a la signatura de llibres, només un detall, en Jaume Mestres amb el seu llibre `Vietnam, cròniques de l’Anaconda´ també hi va signar, així com Pere Tobaruela amb `La Clau d’aigua´.

Fem un salt i passem a la dissetena pàgina, `La nit de Bandolers´ !. Aquest és un d’aquells projectes faraònics que de tant en tant es treuen de la màniga els nostres amics. Com molt bé li va retreure una ciutadana al Sr.Bosch , en el marc del debat de cultura a Cal Ninyo, el tema no és representatiu de la història de Sant Boi, i digui el que digui el mateix Sr. Bosch el procés de decisió no va ser participatiu. Així a que juguem, com es pot manifestar que es defensa el patrimoni històric i la memòria històrica de la vila, si en els actes que s’hi podria fer alguna reivindicació s’obvia?

En la divuitena pàgina hi apareixen dues cartes de lectors, em vull centrar en la segona, la del Sr. Alegret. En Joan Alegret és veí meu. Una tarda xerrant al carrer em va avançar la seva indignació al respecte d’un article publicat en aquest mitjà que parlava del teatre del Centre Catòlic. No entenia el menysteniment que s’hi manifestava i em va dir que escriuria per queixar-se. Per sort li han publicat, ha estat més afortunat que molts altres.

Arribats a la pàgina dinou per fi una mica de coherència. Llegeixo la columna reservada al regidor del Grup Municipal d'Esquerra, parla de l’estalvi d’aigua, i em fa recordar com uns funcionaris de l’Ajuntament `netejaven´ amb fruïció la plaça del Mercat Vell amb una mànega. No tindria res d’estrany aquest fet si no fos perque al matí i els Quatre dies anteriors havia plogut a bots i barrals, i per tant era absolutament innecesari. Puc imaginarme la lògica de l’assumpte `a nosotros nos han dicho que los martes por la mañana limpiemos la plaza y eso hacemos´ en català diriem `peti qui peti´.

Com podeu apreciar he deixat de banda bona part del contingut d’aquest número, el fet és que sento que no cal rebentar-ho tot, a més, aviat es publicarà l’edició del Maig, ja sabeu que vull dir...

 

Salut, Força i Independència!

 

Aquesta campanya de les eleccions municipals ens està oferint grans sorpreses i alguna novetat. És evident que el relleu dels Caps de llista Socialista i d’Iniciativa no es troben en la categoria de novetat, tampoc de sorpresa; això si l’evolució d’aquests a la llarga pre-campanya ha estat molt entretingut, fins i tot m’atreviria a dir divertit. En canvi els debats pre-electorals entre els candidats o entre membres qualificats dels diferents partits sí conformen una nova manera de fer política a la nostra vila. Segur que ara esteu pensant que en altres convocatòries electorals ja n’hi havia hagut de debats, i que vaig errat; evidentment se n’havien fet però la diferència rau en la quantitat i la qualitat dels que fins ara s’han celebrat.

Precisament s’en va convocar un a la Fundació Llor el passat dimecres 25 d’abril. Per sort vaig poguer assistir-hi convidat pel candidat d’Esquerra. Tanmateix no pretenc fer una anàlisi política dels continguts del debat, sinó que us vull fer cinc cèntims de les meves impressions, a propòsit de la mateixa Fundació Llor.

Abans de res cal fer una breu ressenya històrica sobre els orígens de l’Escola Llor, així se’n deia abans. Aquesta institució arrenca a finals dels anys setanta com un intent de recuperar certs ideals educatius silenciats a la dictadura. Inicialment es va definir amb caràcter catòlic, encara recordo a principis dels 80, uns fullets parroquials que ens repartien; tot i que la primera inclinació va ser coherent amb el sentir dels fundadors (Segura,Pujades i altres) d’inclinacions demòcrata-cristianes, aviat va girar el rumb vers la laïcitat. Tanmateix l’esperit essencial de l’escola era formar persones amb un nivell educatiu per sobre de la mitjana, amb uns sistemes que s’allunyaven de la praxi de l’escola pública del moment que encara arrossegava alguns tics del passat. Aquest esperit s’havia d’assolir amb un professorat diferent, català de parla però també d’esperit, m’atreviria a dir que recuperant  algunes de les velles idees de l’escola nova republicana. Entre elles la importància de l’esport es va destacar per sobre de la resta i de fet la mateixa escola en el seu nom se’n va fer ressó Escola-Esportiva Llor. Tot plegat enmig del bosc allunyats de  qualsevol altre estímul exterior més que l’escola mateixa. Molt de temps va ser un model educatiu al Baix Llobregat, llunyà per a molts , no oblidem que als 80 portar un nen al Llor costava 25.000 pessetes al mes.

El fet és que dimecres vaig trobar que les cares eren les mateixes, algunes per la seva vàlua tenen justificada la seva presència, d’altres simplement es perpetuen incapaces d’anar enlloc més. Penso que aquesta mena d’endogàmia educativa ha matat l’esperit d’aquesta escola.

Tinc bons records d’alguns mestres del Llor, professionals que van aconseguir treure el millor de mi mateix desplegant el millor d’ells mateixos, en canvi també tinc al cap molts noms que no em van aportar res. En tot cas em van ajudar a definir allò que de cap manera voldria arribar a ser.

L’any 1989 vaig acabar l’EGB, el missatge va ser clar “et recomanem que facis FP, no és bona idea que facis BUP”. La càrrega subliminal era brutal “nano, no dones la talla, no molestis que ens baixaràs la mitjana d’aprovats”. Quants nois i noies van deixar de banda les seves aspiracions universitàries per aquesta raò?. Els estic agraït als meus pares per la fermesa que van mostrar en aquells moments.

Amb la perspectiva dels anys veig que als `escollits´ tampoc els hi ha anat tant bé, i als `descartats´ just el contrari. Hi ha molts exemples, un dia us n’explicaré uns quants.

Direu, està ressentit, doncs una mica sí; però no hi esmerço masses energies tampoc.

En definitiva renovar o morir, potser la teta encara raja, però l’essència s’ha perdut. Els pocs que voldrien i podrien recuperar-la em temo que fan una travessa pel desert.

 

Salut, Força i Independència!

Sembla ser que el tràmit parlamentari de la Llei de la Memòria Històrica està en la seva fase final, per això darrerament se’n parla en tota mena de debat radiofònics i també televisius. Aquesta afició que tinc per veure canals de televisió estranys m’ha transportat aquest matí a CNN plus de la TDT. El fet és que una doctora en història i un columnista d’ABC debatien sobre la conveniència d’aquesta Llei. El segon defenia que encara cal deixar passar una altra generació per que tot això sigui assumible per la societat; i que la dreta espanyola en democràcia havia trencat amb la dreta franquista i no hi tenien res a veure. Mentre deia això la pobra professora universitària se’l mirava amb cara de pomes agres, i el moderador feia que si amb el cap.

Independentment de que la Llei arribi tard, també sigui insuficient i a més covarda penso que cal aclarir vàries coses:  

Les faccions incontrolades del periode republicà, FAI i alguns sindicats principalment, es van comportar com bèsties. Es van cremar esglésies ,assassinar mossens i perseguir ciutadans de dretes. Estem completament d’acord que va ser un error i que les víctimes mereixen un rescabalament adequat, tot i que la Dictadura ja els va `premiar´ en gran mesura. Però, voleu dir que cal esperar una altra generació. No veig perquè!

Ja em sembla surrealista que haguem hagut d’esperar tant, i encara ara ,80 anys després, no se’n pugui parlar amb total llibertat. Si senyors, Catalunya té massa cadàvers enterrats als vorals de les carreteres, i per tant massa famílies amb familiars `desapareguts´. La dignificació del seu sacrifici passa en alguns casos per l’anul·lació dels judicis sumaríssims que els van condemnar a execucions arbitràries, en d’altres simplement a la recuperació de cossos llençats a una fosa comuna.

M’oposo frontalment a oblidar i començar de zero. Segons estudis independents els efectes de les dues repressions no son en absolut comparables. S’acarnissaren moltíssim més els franquistes.  

Hem de ser conscients que som l’únic país `democràtic´ europeu que ,havent patit una dictadura, no ha jutjat als autors de crims contra la humanitat comesos per aquesta. Som la excepció i la vergonya d’Europa. Us imagineu al govern alemany concedint una subvenció a una Fundació que es digués Adolf Hitler, o mantenint de ministre a algun cap de la SS.

Efectivament Srs. De CNN plus aquest país no està preparat. Si ho estigués no li hauria permès al Sr. Fraga exercir mai més cap càrrec públic, i seria il·legal crear Fundacions amb el nom del dictador. I encara més, ens semblaria d’una indecència democràtica inassumible que els fills dels ministres de Franco presidissin el govern, i controlessin els ministeris de l’estat als anys 90.

Que es pensen? Que ens coneixem tots!  

Com us vaig avançar, ahir vam commemorar el 300è aniversari dels fets de la Batalla d’Almansa encenent un fanalet al turó de la Muntanyeta. Vam ser pocs els qui vam atendre a la crida de la gent de la vall d’Albaida però molt ben avinguts. Atenent a la càrrega emocional i política del fet, avui us vull oferir uns versos composats per un bon amic de les Terres de l’Ebre. Es diu Pau, i tan ell com la seva família, em van tractar com un més dels seus el temps que vaig ser a Móra d’Ebre. Els ho agrairé tota la vida. Ser lluny de casa és difícil si les coses no van prou bé, i trobar l’escalf de persones ( en majúscules ) fa el tràngol menys feixuc. 

De retorn a Sant Boi encara valoro més la meva estada allí, i les persones que hi vaig conèixer. Gaudiu de la creativitat d’en Pau, un patriota de qui sentirem a parlar ben aviat! Per cert avui fa 14 anys, Felicitats Pau!

 

EL CANTIC LLIBERTARI.

 

! A les armes, a les armes!

Defensem la nostra terra, vilatans.

Catalunya necessita ajuda.

Fem fora aquesta gent, que ens enfonsa,

I ens fa malbé nostra pàtria, Catalunya.

Obrim-nos pas cap a la llibertat,

 que sempre hem estat sols, no necessitem ajuda.

Som forts i llibertaris, no ens guanyaran!

! A les armes, a les armes!

Que ja és l’hora de la veritat, és l’hora de la lluita.

Que som com la flama, sempre encesa i plena de fúria, sempre preparada per a cremar.

Aixequem el puny i cridem , llibertat!

Que per sobre de tot , som i serem catalans.

Pau Inglés Folch

 

Pau Inglés Folch – 14 anys

Móra d’Ebre 2007

 

Salut, Força i Independència!

L’endemà de la celebració de Sant Jordi els mitjans de comunicació van plens de les llistes de vendes de la jornada. Em sembla que el fet que se’n parli tant d’aquesta llista no fa més que alimentar l’efecte crida sobre aquests títols més encara. La gent és així.

El fet és que la Marta em va regalar dos llibres genials, us els recomano, mireu son: “Ravensbrück, l’infern de les dones” de Montse Armengou i Ricard Belis, i “Dones contra Franco” de Jordi Creus. Per la meva part a ella li vaig regalar “La Clau Gaudí” d’Esteban Martí i Andreu Carranza. També vull destacar “La clau d’aigua” de Pere Tobaruela, aquesta novela ambientada a la subur romana compta amb la col·laboració de l’amic Jaume Sans, i amb el seu incondicional i apassionat recolzament. Per últim una recomanació Santboiana “Vietnam, Cròniques de l’Anaconda” de Jaume Mestres, el cronista de viatges del carrer la Plana.

Enmig del garbuix editorial, s’ha infiltrat també la crítica de cine, i m’han dit que el film 300 és filo-feixista. Com que vaig afanyar-me a veure-la ,acompanyat de la Marta, la setmana de l’estrena, he sentit la fredor d’un cobriment de cor. Haig d’aclarir, sense embuts, que 300 em va agradar, i molt. Soc d’aquelles persones que fa servir el cinema com instrument d’oci, i tal vegada en comptades ocasions com a eina de reflexió. Però penso que 300 no s’avé a aquesta finalitat. Si 300 és filo-feixista, com hem de qualificar Superman, i La Llista de Schindler ?. Potser hi hem de veure amagada una ombra masònica, un 3er Reich encobert, qui sap si l’assassí de Kennedy i tot. Hi ha gent que s’entreté recercant aquesta mena de coses. Com aquells que intuïen comportaments homosexuals en Pedro i Pablo dels Picapedra; no penso que faci falta anar tan lluny.

Sempre m’he declarat d’esquerres, tot i que ningú es lliura de tenir aquell raconet de dretes inconfessable. Malgrat tot no sóc d’esquerres amb els ulls clucs. Dit d’una altra manera , si hagués viscut els temps de la república hauria enaltit les desamortitzacions i la recuperació del patrimoni de l’església pel poble, però no hauria cremat esglésies ni assassinat clergues. Arreu hi ha massa gent d’esquerres d’aquesta mena, son els mateixos que ens donen mal nom en alguns cercles. Crec en les polítiques d’esquerres, socials, reformistes, i innovadores; però sobretot crec en les polítiques d’esquerres amb seny. Aquell seny tan nostrat, i que cada cop és més difícil de trobar.     

Per tant dijous, si déu vol, aniré de nou a veure 300 acompanyat d’un amic, us avanço que no em sentiré filo-feixista, fins llavors us convido a pujar a la muntanyeta, aquesta mateixa nit, amb un fanalet, per conmemorar l’aniversari de la Batalla d’Almansa.

 

I demà! Descobrirem un talent poètic emergent desde Móra d'Ebre, Pau Inglès Folch.

 

Salut, Força i Independència!

 

Com ja li va succeïr al company Josep Maria aquesta setmana he superat les 1000 visites. És just que agraeixi la inclusió d'aquest Space a la Xarxa Santboina de Blocs, atès que el nombre de visites desde llavors s'ha incrementat molt, fet que estimula sobremanera la meva voluntat de continuar publicant escrits,si és possible cada dia. També us vull agraïr a tots i totes que hi entreu però m'agradaria demanar-vos que aboqueu les vostres impressions al respecte a través dels comentaris. Poden ser anònims o amb pseudònim l'opció està al vostre abast fàcilment. Fer-ho alimenta el sà costum de polemitzar i intercanviar opinions amb altres persones. De fet no puc entendre aquesta mena d'espais de diàleg sense un feedback adequat. L'escrit d'avui divendres només pretèn estimular la vostra participació. Espero haver-ho aconseguit!

 

Salut, Força i Independència!

 

 

“D’ençà que el 9 de Juny de 1992 vaig accedir al càrrec de Secretari de la Junta directiva dels Amics de la Sardana, i posteriorment l’11 de Desembre de 1993 al de President , he treballat amb diferents equips humans per tal de consolidar les arrels sardanistes a Sant Boi de Llobregat. El meu camí es trobava assenyalat per les passes fermes del meu pare que ,en èpoques molt més difícils que les que vivim ara, feia de mestre de sardanes a la parròquia de Sant Baldiri.”

Avui he volgut començar aquest escrit amb la carta de renúncia al càrrec de President de la meva estimada entitat Amics de la Sardana de Sant Boi, empès per la indignació que m’ha produït la lectura d’un escrit a un bloc Santboià. I ho faig precisament amb aquest fragment per que vull que quedi clar que sé molt bé del que parlo.

Pel que sembla “corren rumors” que els ASSB tenen dificultats. Sembla ser que tot plegat arrenca del fet l’Ajuntament no sap encabir l’històric monument a la sardana de la Plaça Presas de nou en aquesta plaça. Potser no té dificultats per encabir-lo , potser simplement no el vol restituir al seu lloc natural ( imagino que per estètica a algun tècnic d’alt standing amb sou mil·lionari no li deu semblar prou digne), enfront de la històrica seu del carrer Major número 49.

Actualment els ASSB comparteixen un despatx de Cal Ninyo amb l’Esplai la Barretina (fins fa 2 anys secció de la mateixa entitat), de fet no han marxat tan lluny. De ben segur si alguna entitat s’hagués interessat pel seu local als 90 ,quan el propietari en demanava només 20 milions, l’Ajuntament s’hi hagués llançat de cap a adquirir-lo, exactament com va passar amb Cal Ninyo (per que trencar-se el cap bastint nous projectes si es poden copiar els que arrenquen altres); però la història va ser diferent per els ASSB que el van haver d’abandonar quan millor els hi anaven les coses, per iniciar una travessa pel desert que els va fer perdre molta vitalitat. El fet és que , tossuts ells, van continuar endavant amb la feina: Sopars de socis “Memorial Josep Sanz” amb 115 assistents i llista d’espera, Aplec de la sardana amb 2000 assistents i tres de les cobles capdavanteres de Catalunya, 450 socis inscrits, una ballada de sardanes cada mes, un esplai que ensenya sardanes amb 60 nens/es inscrits, un curs d’adults de sardanes tots els dissabtes, programa de ràdio cada diumenge, i fins i tot un concert de sardanes a la Torre del Sol. Un bagatge que convindreu amb mi no és gens menyspreable. I tot plegat subsistint amb les engrunes de les subvencions i sobretot amb una gestió econòmica exemplar.

Aquest és el resum dels 90, però us demanareu quina és la diagnosi actual?

El febrer de 2006 es va celebrar una Reunió de Socis per convocar un procés electoral, del que en va sorgir una nova Junta Directiva jove, molt jove. La gent de la que us parlo tenen una preparació associativa que supera les aspiracions més optimistes de qualsevol entitat cultural, i a més el salt a l’activisme social el van fer com a culminació d’un procés teixit durant anys, efectivament son la cantera de l’entitat. Coneixeu bé aquesta Junta per que alguns es van incorporar a l’esplai amb 6 anys d’edat , i han fet el camí de la mà de molts monitors/es i d’alguns membres de les respectives Juntes anteriors.

Meritxell Novas - Presidenta / Javier Ruiz - Tresorer / Laura Giménez - Secretària / Gerard Saborit - Vocal / Victor Miró - Vocal Abraçats per en Joan Miquel Rodríguez -Vocal i Formador i jo mateix tot just comencen al construïr nous projectes.

Quan algú menteix dient que els Amics de la Sardana tenen problemes els ofèn greument, i ofèn , també, a tots aquells que han treballat per arribar on som ara mateix.

Tots sabem que no és el millor moment per les entitats de cultura popular catalana, sense anar més lluny de totes les que van començar a Cal Ninyo només queden ells, però quantes Juntes Directives de TOT CATALUNYA tenen una mitjana d’edat de 20 anys??

El passat 18 de març van celebrar el XXè Aplec de la Sardana amb un èxit notable de públic; en van sortir reforçats, animats, motivats per la consecució d’un objectiu, el primer que organitzaven tot sols. El reconeixement els va arribar de mans de Catalunya Ràdio. Uns dies abans van entrevistar la Presidenta , i la composició de la Junta els va sorprendre tant que van presentar-se també a l’Aplec. Els van entrevistar un per un.

Ara se senten forts per anar endavant. Evidentment al nen que fa les primeres passes li fa por caminar sol però n’està completament capacitat i aviat enlloc de caminar correrà.

Per que us dic tot això? Per que he estat partícep de tot el procés des de l’any 1992 i m’enrabia veure com es contamina per plaer. No m’agrada el model de català que parla en veu baixa dels altres i saluda amablement quan aquell de qui parla passa pel costat. Crec sincerament que si l’objectiu és donar suport a les entitats d’aquesta manera anem malament. Per altra banda algú m’ha dit que tot plegat pot respondre al despit d’algú que hagués estat proper en alguna altra època; jo responc que no ho crec, el respecte per l’entitat va per sobre de tot, estic segur que els candidats, que n’hi ha, també ho veuen així.

Si us demanen com estan els Amics de la Sardana de Sant Boi, espero que sabeu que contestar: “Per ara caminen poc a poc però segurs, tanmateix aneu amb compte que aviat correran i serà molt difícil parar-los”.

De totes totes convindreu amb mi que : Un programa de ràdio tots els diumenges al matí, un Aplec amb 1500 assistents, una ballada de sardanes cada mes, una Junta directiva de 7 membres amb una mitjana d’edat de 20 anys, un esplai amb 60 nens/es i 18 monitors, i un pressupost anual de 25 mil euros, no és el significat correcte de “tenen dificultats”. Oi?

 

Ramon Codina i Calomarde

President d’Amics de la Sardana de Sant Boi (període 1993-2005)