Darrerament he esmerçat molts esforços en reprimir la meva vena revolucionària en pro d’un bé superior. Ara amb les mans lliures reprenc l’activitat intel·lectual per posar de manifest les atrocitats històriques que s’estan cometent al solar de les cases del capdamunt del carrer l’Alou. Ja vaig publicar algunes fotografies de la zona , i un article que en parlava (http://rcodina.spaces.live.com/blog/cns!F4CBB67ECC24A736!385.entry) però ara prenen més rellevància unes altres que tenia guardades al calaix. Us adverteixo per endavant que encara que ara us vagués anar a contemplar-les en directe ja heu fet tard,  l’ Assassina ha acabat amb totes elles en la darrera setmana. Una persona  ,el criteri de la qual respecto molt, em va dir: `aquí s’ha perdut una oportunitat històrica d’estudiar i analitzar el passat del nostre poble´. Jo afegiria que sobretot s’ha perdut el nord, o potser al contrari, ja l’han ben trobat i ara no tenen cap intenció de canviar de rumb.

La segona fase d’aquesta vergonya, vestida de bones maneres amb la omnipresència d’una àrqueòloga´,  ha arrencat aquest dilluns amb la col·locació estratègica de lones negres que impedeixen la visió del treballs en el solar. Vull fer èmfasi en el fet que `l’arqueòloga´ esmorza puntualment cada dia a les onze del matí, i en canvi ni l’excavadora, ni els camions que venen a carregar la terra fan el mateix. Per si no ha quedat clar hi ha una estona ,cada dia, que l’assassina treballa amb impunitat.

No em crec el discurs de defensa del patrimoni històric que va perpetrar el nou alcalde en la seva investidura. Les obres van estar paralitzades setmanes , en la meva opinió, a l’espera dels resultats electorals. Tres dies, només tres, després d’aconseguir la majoria absoluta les màquines van començar a treballar.

Recuperant el fil de les reflexions arqueològiques del jaciment, vull posar sobre la taula diverses teories i deduccions que he anat bastint:

Primer, pel que fa a alguns dels elements del jaciment sembla que la seva consideració històrica varia en funció de les necessitats del moment; per exemple un hipocaust (potser romà o íber) ara en diun fredera (del segle XIX). O bé no s’ho van mirar bé al principi o és més fàcil de descartar la segona opció que la primera, i dic descartar per no dir destruir.

Segon, a les excavacions de la plaça es va aprofundir centímetre a centímetre fins a una fondaria de sis metres amb pinzell, paleta i gaveta. Al nou jaciment tot just cinc cates a una fondaria de mig metre, i ja en tenim prou. Vull recordar-vos una frase pel record del `tècnic especialista de sempre´: L’arqueologia és intrínsecament destructiva, per conèixer el més antic cal destruir el més nou, el primer està a sota i el segon a sobre´. Ja coneixeu la meva devoció per aquest individu, però ara em demano i que passa al solar? La frase no s’aplica? Que amb mig metre de fondaria ja en tenim prou? O potser el problema rau en que si aprofundim més SEGUR que trobem el que no ens interessa trobar?

Tercer, quina mena de concepció de la història del poble té aquest `Ajuntament´? La dels compromisos inmobiliaris irrenunciables. Amb l’Ateneu pensen fer igual? Al Bloc de la companya Lourdes Escardívol, Vilaboi XXI,  hi trobareu noves dades al respecte de les troballes romanes als jardins de l’Ateneu. Serà tan fàcil passar per sobre amb l’excavadora sense acabar imputat en un Jutjat?

Per últim , com que soc un neòfit, al qui no val la pena mirar ni dirigir la paraula, això en pensen de mi a l’equip directiu dels treballs arqueològics, vaig a exercir la meva condició d’ignorant per fer un parell d’especulacions estúpides d’aquelles que no van enlloc.

Penso que el paviment amb la font té moltes similituds amb els impluviums de les vil·les romanes; també crec que una nova concentració de sitges a cinc metres lineals de les trobades a la plaça  son motiu suficient per considerar tot plegat part d’un mateix conjunt,i per tant conservades unes ,conservades les altres. Per altra banda la sitja de cinc metres de fondaria localitzada i documentada en la part més fonda del solar no s’hauria d’haver destruït amb aquesta alegria, la va tapar l’excavadora amb terra i pedres; també em demano perquè s’ha excavat nou mesos a la plaça i 3 dies al solar.

Per acabar una última reflexió, ulls en tenim tots, i darrerament càmera digital també, així que ja podeu anar amb compte per que teniu un peu al precipici i jo personalment estaria encantat de donar-vos l’empenteta final. Així que tecnologia al poder amics, que les proves documentals son bàsiques en qualsevol procediment penal! 

 

Salut, Força i Independència! 

  

Abans de res voldria agrair-vos a tots l'interès que demostreu per aquesta secció del meu estimat Bloc. L' intenció de la sèrie era sensibilitzar-vos sobre les petites coses que ens envolten i que les presses del dia a dia ens impedeixen apreciar. Algunes d'elles ben aprop nostre, fins i tot a tocar de casa, de la feina, de l'escola o de l'institut.

Aprofito també per destacar la feina feta per la gent de la Xarxa Santboiana de Blocs, que els ha dut a celebrar avui mateix la primera trobada de blocaires Santboians a Cal Ninyo. D'ençà que m'hi van incloure que les visites a aquest espai s'han disparat, i divendres van superar les dues mil.

Ara si, som-hi!    

El quart `Petit Tresor´ retorna una mica als aromes de la primera i tercera referència d'aquesta sèrie. De nou, la pagesia. Quan l'imaginari ens retroba amb elements d'aquesta naturalesa alguna cosa es remou per dins. Per a mi, és ben bé com quan després d'un dia esgotador, sortint d'una dutxa amb aigua calenta i encara amb el cos mig moll , jeus al llit de llençols nets i acabat d'obrir; i sents aquell pesigolleig a la panxa, barreja de son i benestar. Doncs és això mateix, m'enyoro de la pagesia i dels pagesos; de les eugues que estiren carros pel carrer i el soroll de les ferradures a les llambordes; de la olor pudenta però tan nostrada de fems al matí; de les caixes de fusta i els cistells ben plens de cireres, o prunes, o figues, o qualsevol de les fruites que tan m'agraden. M'enyoro per que ja no les puc sentir i viure a casa meva, ni al meu poble. Només em queden alguns `Petits Tresors´com la vella politja que hissava grans pesos sense esforç fins el magatzem del segon pis d'aquest casal Santboià. Ara planyo en veure que només acumula pols i rovell, tot i que de tant en tant a la planta baixa encara hi podem comprar fruites i hortalisses conreades i collides a la marina. Tot un altre tresor!

 

Ja ho sabeu, us toca a vosaltres localitzar-lo i fer-ho saber a la resta de caçadors de `tresors´mitjançant els comentaris. Moltes gràcies!

 

Salut, Força i Independència!

 

 

 

Tot plegat arrenca un matí pels volts de les 9, el carrer Alou es desperta amb soroll de maquinària pesant. La pols ofega els ocells i enterboleix la tranquilitat del Casc Antic. A la Plaça Constitució hi ha dues furgonetes plenes de treballadors de la construcció i una excavadora. Efectivament les tanques davant les antigues cases del carrer Alou anunciaven feia dies un enderroc inminent. Un parell d'anys enrera la insistència d'Esquerra va aconseguir crear figures de protecció sobre diversos elements d'aquestes cases. La cantonada de carreus antiquísims, la ceràmica catalana del balconet, i el pas de carro de la última de les cases. Independentment d'això hi ha l'hipocaust que creua d'esquerra a dreta el carrer sota terra, i la sitja de grans dimensions que s'amaga al pati d'una d'elles. Tot plegat corre perill, la febre inmobiliària les amenaça. Aquell dia surto de casa per anar a treballar, és vora la una del migdia, i en passar pel costat del `cap´de la colla ,que xerra per telèfon, paro la orella i sento `ahora empezamos a tirarlo todo´. No ho puc evitar i m'aturo. Espero que acabi la trucada i m'hi adreço `sap vosté que aquestes cases tenen elements protegits, que no les pot enderrocar sense retirar-los i protegir-los abans? En aquest barri i més en aquest carrer som molts els qui estem sensibilitzats amb això, vigili que fa perque hi ha molt ulls que el miren´, ni un mot més ni un mot menys. Em mira als ulls encès de ràbia i em demana `i tu qui ets?´. Me'l miro de dalt a baix i li contesto `un veí ´, tot seguit marxo. De reull veig com maleeix i de nou fa una trucada, ja no puc parar l'orella soc massa lluny, però si sento que crida i fort. Avui no enderrocaran res. L'endemà les màquines no hi son, i els treballs s'aturen dues setmanes. La tercera setmana els `dimonis´tornen i desmunten alguns dels elements però ignoren el pas de carro ,que un cop enderrocat el conjunt , queda allí com a únic testimoni del que van ser les tres cases del capdamunt del carrer Alou. Aquest segon capítol ens deixa un solar de terra marronosa, buit i trist. Malgrat tot, i contrapronòstic, els arqueòlegs hi entren amb la intenció de fer-hi unes cates només. Comença amb una però aviat en son quatre. Els resultats ben visibles per tots: restes d'edificis i canalitzacions, ceràmica, i una sitja enorme. Tot i no ser cap expert em sorpren que no aprofundeixin gaire més de mig metre, si comparem la fondaria de les troballes de la plaça el que busquen està a sota d'aquestes primeres restes, malgrat tot no continuen. I de nou s'atura tot, i de nou el solar queda buit, inactiu, amb uns dies de vent aviat està ple de brossa i plàstics. Arriben les eleccions i no les tenen totes, potser un mal pas a aquestes alçades, després els pot portar problemes.

Dimecres 30 de Maig de 2007,

El soroll de les màquines em desperta a dos quarts de nou del matí, imagino que succeix i aprofito que vull treure el paper per reciclar per atansar-m'hi. Efectivament els amics Socialistes han decidit exercir la seva nova majoria, i tot just 3 dies després de les eleccions comencen els treballs al solar de les cases del carrer Alou. Una excavadora, un camió volquet i l'home de la ràbia del primer dia. M'oblidava d'un personatge: una arqueòloga ,que dempeus davant la màquina , observa que surt de la terra. Pel que sembla els treballs fa estona que han començat perque les tres cates han estat convenientment tapades amb aquesta mateixa terra. En poca estona de feina l'eina desplaça centenars de metres cúbics de terra gratant el subsol de la zona d'expectativa arqueològica, a escasos 5 metres del jaciment termal de la plaça. Son les 11 del matí i l'arqueòloga marxa a esmorzar, la màquina i l'home que la mena no esmorzen i continuen treballant. De pas omplen la sitja , amb milers d'anys d'antiguitat, amb pedres i sorra com si es tractés d'un forat i prou, cap protecció, cap fotografia, res.  

De tornada l'arqueòloga es situa a l'interior del sot, que fa ben bé 3 metres de fondaria, i decideix sol·licitar l'aturada dels treballs, sembla qua hi ha restes de ceràmica esbocinats al fons. Ràpidament es desplacen una noia i el cap de l'excavació al forat, i ara si amb una paleta i una escombreta, graten curosament el forat, també es miren els estrats de la paret de la nova cavitat intentant donar coherència a la troballa, però és imposible. Omplen quatre bosses blanques de mig metre d'ample amb restes ceràmiques, i continuen analitzant el sot. De cop sembla que els interessa allò, abans no tant. Jo em demano per quins set sous han permès fer aquesta indecència històrica! El cap de l'excavació em mira un moment desde el forat, tinc els braços creuats i li demostro amb la mirada que la seva servitud amb l'Ajuntament no passa desapercebuda. Fa temps que no em vol parlar, abans quan només era un veí jovenet interessat per l'arqueologia, em xerrava tots els detalls de l'excavació, les hipòtesis noves, les troballes; ara soc l'enemic, el qui el jutja i el qui visita cada dia el jaciment amb ulls crítics. No enganyes a ningú, a mi tampoc, no ets massa diferent del `tècnic especialista de sempre´només que ara saps que no és cap secret.

Els treballs continuen i la vergonya creix. No aprecio la voluntat de recuperar la història de la nostra vila per enlloc, només sento la ferum dels especuladors immobiliaris i els constructors, els mateixos que esperen com voltors que l'animal ferit , diguem-li Ateneu, acabi defallint i finalment morint, si em permeteu ,víctima d'una eutanàsia activa exercida per l'Ajuntament de Sant Boi.

 

En aquest cas el `Petit Tresor´en certa manera no ho és tant. A principis del segle passat l'estandarització de les mides era molt més rica en vocabulari. És a dir que per homogeneitzar els intercanvis comercials o bé les particions es feien servir mots que podien variar molt d'uns indrets a uns altres. Vegeu termes com `mujada´ ,`lliura´ ,`pam´ i molts d'altres. En el camp inmobiliari l'estrella era el `casal´. Un `casal´era la unitat bàsica de propietat inmobiliària; i moltes de les cases de Vilaboi s'adaptaven a aquestes mides, i fins i tot a una estètica concreta. Penso que la referència eren 4 metres. Malgrat tot es podia parlar de més d'un `casal´ , o afegir-hi mig. 

Així el nostre `Petit Tresor´d'avui son dues d'aquestes cases tipus amb un `casal´d'ample cadascuna. Com podeu apreciar estan força deteriorades , i no s'hi han fet rehabilitacions de cap mena, per tant romanen com el primer dia però més velletes.  

De nou us repto a descobrir on és aquest `Petit Tresor´, i també a escriure que us suggereix.   

Salut, Força i Independència!

 

En aquesta segona entrega ens adonem que la natura s'adapta a la `modernitat´humana. De petit el meu pare em deia que sempre tornaven, que d'un any per l'altre aconseguien recordar on havien construït el niu, amb tant d'esforç. Només un gran ensurt les allunyava de la llar on temporada rera temporada, ponien els ous i criaven els polls. Més encara, a Catalunya s'associa la bona sort amb la seva presència. Aquests dos nius es troben sota una de les balconades d'un edifici ben transitat de Sant Boi. Amb ell s'acompleix una altra recomanació que em feren ja fa alguns anys: si aixeques la barbeta i mires amunt descobriràs un mon nou i preciós plè de detalls que a la majoria, que miren a terra o com a màxim endavant, els passa desapercebut. Us traspasso la proposta a vosaltres, aixequeu la barbeta i mireu amunt per descobrir aquesta altra realitat.

 

Com sempre us repto a descobrir on és aquest `Petit Tresor´, i també de que parlem exactament, així com a escriure que us suggereix. 

 

Salut, Força i Independència!

 

 

 

Quan observo aquest `Petit Tresor´ penso en una època que mai vaig viure. Unes vivències que conec per transmissió oral dels meus pares. No en deuen quedar masses a Sant Boi, tants com cavalls i eugues. És ben segur, però, que fa molt temps que no s’hi lliga cap animal aquí. Els pagesos ara menen un 4X4 o un quad, enlloc de l’ase o l’euga.

 

Com amb la resta de `Petits Tresors´ ,que de tant en tant us oferiré, us repto a esbrinar on és, i a escriure que us suggereix.

 

 Salut, Força i Independència!

 

Feia molt temps que em venia de gust encetar una mena de capítol nostàlgic en que recuperés alguns `Petits Tresors´ que sovint ignorem. Aquestes troballes ens acompanyen cada dia però la seva petitesa ens les fa invisibles. Son bocins d’història fetsa a base de rovell i pols.

Admeto que la nostàlgia forma part de la meva expressió vital, i que potser no és la millor opció per mirar endavant. De tota manera si crec que la construcció del futur no pot donar l’esquena al bagatge del passat. Amb aquesta sèrie de fotografies espero retrobar vells i bells records. Tan de bo ho aconsegueixi.

 

Salut, Força i Independència!

M’agrada la premsa local. Sovint parla de les coses que de debò em preocupen, el cos a cos de la política està als pobles, i el batec d’aquesta lluita es percep en aquest tipus de publicacions. Tot i que podríem parlar molt de la perversitat editorial d’algun d’aquests mitjans a la nostra vila, només tractaré del tarannà del nostre estimat “Viure Sant Boi”.

L’exercici editorial d’avui es dirà ` Rebentem el Viure! ´.

Viure Sant Boi del mes d’abril, el titular és “L’Ajuntament aprova el Pla local de l’habitatge” i va acompanyat d’una columna signada per l’Alcaldessa “Projectar la ciutat a l’exterior”. Si no fos per que Viure està escrit en vermell, i jo tinc fixació pel roig , hauria jurat que llegia “El Carrilet”.

Per si no ho sabíeu és la publicació d’ Esquerra Sant Boi. Precisament al novembre treia a la llum un projecte molt ambiciós de dinamització cultural de la ciutat basat en l’exportació dels molts atractius de Sant Boi, en la creació d’altres de nous i sobretot en la recuperació de la significació de Sant Boi en el cinturó metropolità; amb 4 eixos bàsics: Mobilitat, Ateneu, Zona museística, i Paisatge/agricultura.

Doncs vet aquí que ara l’Ajuntament descobreix que cal projectar la ciutat a l’exterior, ara que s’apropa `la fi del món´ (com ja vaig dir potser el 27 de maig), i després de dos dècades de governs en majoria.

La lectura d’aquest número promet!

Anem per la segona plana, un detall crida la meva atenció ; en l’apartat de telèfons hi trobo a faltar el Centre d’Art Can Castells , potser perque tenia més èxit quan era una biblioteca i llavors si hi bullia la cultura.

Tercera plana, el tema estrella del mes `Pla de l’habitatge´. En això només hi se veure l’ombra electoralista del moment que vivim, que en aquest cas ofèn qualsevol opinió amb criteri que valori que les propostes de l’Ajuntament en aquesta matèria i per tota la legislatura es limiten a això. En quatre anys no els ha donat temps a fer res? Només un Pla ,tret de la màniga, a corre cuita, i que difícilment s’aplicarà a un mes vista de `la fi del món´. No cal estendre’s més , està molt clar.

Lamento molt no aportar res sobre la quarta plana. Sembla que per ser un bon `sociata´ en la era Montilla cal parlar espanyol. Jo no jugo aquesta partida. Per altra banda detecto una certa coherència en el full, no us sembla que parlar de l’aeroport en `l’idioma del reino´ és lògic quan aquesta infraestructura és l’emblema del traspàs competencial imposible, la quota de poder econòmic que mai cedirà el govern central?

Anem per la cinquena. Ai la cinquena! El síndic municipal de greuges! Em demano: si hom està descontent del funcionament del síndic a qui s’ha d’anar a queixar? Com es pot manifestar un greuge d’un síndic de greuges?

La sisena arrenca parlant del nou Mercat de Sant Jordi, i enllaça amb l’atorgament d’un premi de la Diputació al comerç de Sant Boi. Parlen dels eixos comercials El Carrer i Marianao Punt de Comerç. Ara bé, quina feina s’ha fet desde la regidoria de comerç per dinamitzar el comerç al Casc Antic? Deixant de banda l’impost de recollida no-selectiva (tots sabem que no fan cap reciclatge realment), i les inacabables obres a la Rambla i a la zona peatonal, que més s’ha fet aquí? No us trenqueu massa el cap, no cal.

En arribar a la setena pàgina tinc un deja-vu, el segon en pocs minuts, miro ràpid al capdamunt de la pàgina atret de nou pel vermell del títol `Abril 2007´, efectivament no és el Carrilet de novembre. La proposta no és original , és una còpia escadussera del museu-centre d’interpretació de l’agricultura inclòs l’arboretum que proposava Esquerra. Indignant!

La pàgina verda, vuitena en l’ordre, sentencia `Contra el soroll urbà´. Per que no feu una passejada per la Rambla al matí, com ja vaig explicar en un post anterior, una gernació treballa contrarellotge, sorollosa, molt sorollosa. Segona o potser tercera indignació!

Hem arribat a la novena pàgina, anomenada de les persones, aquesta edició ens delecta amb `Torna la gran festa de la carxofa´ i `La diada de Sant Jordi ...´. Pel que fa a la Carxofada em sembla d’una demagògia espectacular que la població amb més Parc agrari centri tots els seus esforços en matèria d’agricultura en aquest acte. Simultàniament alguns edifiquen en sol qualificat com agrari, i esperen inquiets la resolució judicial que els ha de posar al seu lloc.

Respecte a la Diada de Sant Jordi, i especialment a la signatura de llibres, només un detall, en Jaume Mestres amb el seu llibre `Vietnam, cròniques de l’Anaconda´ també hi va signar, així com Pere Tobaruela amb `La Clau d’aigua´.

Fem un salt i passem a la dissetena pàgina, `La nit de Bandolers´ !. Aquest és un d’aquells projectes faraònics que de tant en tant es treuen de la màniga els nostres amics. Com molt bé li va retreure una ciutadana al Sr.Bosch , en el marc del debat de cultura a Cal Ninyo, el tema no és representatiu de la història de Sant Boi, i digui el que digui el mateix Sr. Bosch el procés de decisió no va ser participatiu. Així a que juguem, com es pot manifestar que es defensa el patrimoni històric i la memòria històrica de la vila, si en els actes que s’hi podria fer alguna reivindicació s’obvia?

En la divuitena pàgina hi apareixen dues cartes de lectors, em vull centrar en la segona, la del Sr. Alegret. En Joan Alegret és veí meu. Una tarda xerrant al carrer em va avançar la seva indignació al respecte d’un article publicat en aquest mitjà que parlava del teatre del Centre Catòlic. No entenia el menysteniment que s’hi manifestava i em va dir que escriuria per queixar-se. Per sort li han publicat, ha estat més afortunat que molts altres.

Arribats a la pàgina dinou per fi una mica de coherència. Llegeixo la columna reservada al regidor del Grup Municipal d'Esquerra, parla de l’estalvi d’aigua, i em fa recordar com uns funcionaris de l’Ajuntament `netejaven´ amb fruïció la plaça del Mercat Vell amb una mànega. No tindria res d’estrany aquest fet si no fos perque al matí i els Quatre dies anteriors havia plogut a bots i barrals, i per tant era absolutament innecesari. Puc imaginarme la lògica de l’assumpte `a nosotros nos han dicho que los martes por la mañana limpiemos la plaza y eso hacemos´ en català diriem `peti qui peti´.

Com podeu apreciar he deixat de banda bona part del contingut d’aquest número, el fet és que sento que no cal rebentar-ho tot, a més, aviat es publicarà l’edició del Maig, ja sabeu que vull dir...

 

Salut, Força i Independència!

 

“Això d’aquí – assenyalant les excavacions de la Plaça Constitució – son quatre pedres apilades i quatre forats, la importància del que hi trobem és minsa, i les Termes estan en molt mal estat”

Si és així llavors no entenc tota la parafernàlia del Viure Sant Boi al voltant del jaciment, el cartell a tot color a la Fira de la Puríssima, ni el ressó mediàtic que se li ha donat.

Caram quina visió, ahir van començar les excavacions, primer només un parell de cates al solar de les cases, les dues amb resultats immediats. Per la seva banda, al carrer Hospital, també tenen continuïtat els murs de l’edifici termal. Tot plegat un fracàs, oi?

Qui m’havia de dir a mi que trobaria tan a prop de casa  `el guardian de las esencias´ en persona. Aquell qui té com a objectiu vital defensar els interessos de qui el paga. És cert, qui paga mana, i també que no s’ha de mossegar la mà que t’alimenta. Però penso que ,després, si el qui paga és un altre i qui l’alimenta també, que farà?

El que tinc molt clar és que de cap manera podrà defensar la seva credibilitat professional després de renunciar a la objectivitat tan descaradament.

Divendres vaig estar tombant per Vilaboi entre tolls d’aigua i fang. Podríem pensar que passejava per la vora del riu, o que m’esplaiava per corriols a la falda de Sant Ramon, doncs vet aquí que la volteta es va centrar a la Rambla i els volts de l’esglèsia de Sant Baldiri. En aquest interessant itinerari hom hi pot trobar des de mig centenar de manobres treballant sota la pluja, fins a restes arqueològiques mil·lenàries maltractades, passant per infraestructures viàries dignes de països en vies de desenvolupament. La volta va arrencar a la plaça del Mercat Vell, primer toc d’atenció, alguns vehicles no respecten la prohibició d’aparcament en la plataforma de la plaça, i d’altres estacionen directament a la vorera i el carril bici (tan apreciat en aquest carrer). Continuo el passeig baixo pel carrer O’Donnell ,cap novetat, a la confluencia amb el cap de la vila l’antiga pastisseria contínua sent un gran forat ple de deixalles i material de construcció; de baixada ,com deia ,estic a punt de esquinzar-me el turmell en dues ocasions , les tapes de submnistraments a terra estan trencades, eren de mala qualitat, i amb el pas del primer cotxe es van trencar per la meitat, ningú les ha canviat; m’apropo a la Rambla, i tot i la pluja, sento una remor creixent que es fa eixordadora quan hi arribo, efectivament una gernació treballa com si s’hagués d’acabar el món aviat (potser el 27 de maig), tallen rajoles i les col·loquen ben arrenglerades a sobre del ciment, algún veí em va advertir fa dies que ho acabaran aviat però que també ho tornaran a aixecar aviat, sembla ser que hi ha hagut errors de càlcul en algunes infraestructures soterrànies que caldrà esmerar al setembre després de la fi del mon és clar; de camí al Núria estic a punt de morir empassat per un fangar enfront de La Caixa; per fi arribo a la vorera i passo per davant de l’Ateneu, m’aturo un segon i ploro per dins; segueixo caminant fins que trobo una tanca biona al costat del canal amb aquells suports tallants tan perillosos, miro al terra moll i enfangat, a cinc metres unes obres de vés a saber qui redueixen el carril d’entrada a la vila i obliguen els vehicles, enmig del revolt, a enviar parcialment el sentit contrari, en aquell moment penso en dues o tres coses que podrían succeir alhora i que acabaríen en tragedia, de nou ploro per dins, i com son les coses en aquell moment passa un autobús en direcció a l’estació i ocupa la meitat del carril de sortida, per sort no venia ningú de cara; avanço fins les Termes i giro a la dreta en direcció a la plaça Constitució, quan hi arribo, veient el flamant parking acabat de cimentar , penso com d’injust és el tractament que reben les `altres termes´ i em fixo en els tres carreus majestuosos trobats en la excavació del desembre , ara llençats entre plàstics, trossos de fusta, cascs d’obra, plàstics, i restes de geo-tex , que albiren les parets mal protegides de l’edifici romà; ara si em deprimeixo. M’estimo molt aquestes `quatre pedres apilades i quatre forats´ ! (Així me’ls va definir un erudit funcionari especialitzat en el tema que treballa ben a prop d’allí). Finalment baixant pel meu carrer l’Alou acabo el recorregut observant la presència del pas de carro que calia protegir en l’enderrocament de les cases d’aquest carrer, encara és allí, oblidat i ultratjat. Li faig una fotografia, qui sap, potser aviat serà l’únic record que en quedarà enmig de tanta…NO EM FEU PARLAR!