No em sento un covard, potser una mica poruc i espantadís però de cap manera un covard. Però la dita em contradiu, si còrrer és de covards, fer deu quilòmetres gairebé cada dia em converteix en una gallineta mig desplomada. Malgrat tot, ho faig per que el síndrome d’abstinència de les endorfines és molt dur.

Per tot això surto de casa abillat amb roba estreta i molts aparells prescindibles. L’objectiu : jugar una partideta sobre-dimensionada de `picar i parar´. És a dir, pujar a la meva estimada muntanya de Sant Ramon, tocar la porta de l’ermita i baixar de seguit. Podria fer una cosa semblant que és desplaçar-me fins l’Esglèsia de Sant Baldiri, tocar la porta i baixar de seguit, però no seria el mateix, si bé és cert que suaria menys. Casa meva i la primera estan separades per sis quilòmetres de pujada sostinguda, i en canvi fins a la segona només hi ha dos-cents metres. L’èpica és important en aquestes coses, i si quan ho expliques a algú et qualifica de boig llavors és que has encertat, i pel contrari si se li esmuny un somriure per sota el nas llavors al contrari.

No us espanteu, reprenc una vella dèria: escriure relats absurds. Feia temps que em venia de gust tornar-hi, però sincerament desconec si tindrà o no continuïtat. Apa!

`Forat de cuc´

Miro el rellotge amb inquietud, tot just queden deu minuts per l’hora. Faig un càlcul mental ràpid, i determino que si no surto de casa en menys d’un minut faré tard al metge de la Seguretat Social, i de retruc em reprogramaran per l’octubre del 2017. Una gota de suor freda em cau del front, rellisca entre l’ull i l’orella i s’atura a la barbeta. Obro la porta de casa i baixo per les escales els dos pisos de l’edifici a cegues, de nou els ploms han caigut i primer cal arribar a baix per posar-los a lloc...maleït Jose!

Per fi ja soc al carrer, enfront del passatge de Ca la Nor camino accelerat Alou avall preocupat i tens. Guaito amb desconfiança l’horitzó del carrer tot buscant-hi una figura humana femenina. Només queden vint metres i el cor batega fort, preocupat. Fa dies que hi romio,el meu subconscient ha teixit relacions causals absurdes entre `allò que sempre succeix quan passo pel davant del número 10 del carrer Alou´ i tota mena de fatalitats. Avui ,però, pren més importància perquè vaig al metge i per tant les desgràcies es poden multiplicar exponencialment.

Cinc metres i ja hi soc, maleït sia! Mi-te-la torna a ser ella! De nou ens hem trobat al mateix lloc i pràcticament a la mateixa hora. Aquest cop no ens aturem a xerrar, ella també està preocupada també ha teixit relacions de fatalitat absurda dins seu, i somriu suficient com per no semblar maleducada però no s’atura, jo la miro de reüll i continuo avall.

Efectivament enfront del número 10 del carrer Alou hi ha ,el que s’anomena en física quàntica, un `forat de cuc´. Pateixo, pateixo molt quan hi passo perquè tinc el convenciment que qualsevol dia em xuclarà i apareixeré a les antípodes però sense bitllet de tornada, un drama per algú que sempre viatja amb una maleta i mitja d’equipatge.

Ramon Codina, Maig 2007