Queden dos dies per les eleccions municipals a Catalunya. Ja em vaig posicionar una vegada com a ferm admirador de les polítiques locals, i per tant la cita de diumenge per mi és ineludible. El company Ferran al seu Bloc `de Sant Boi al mon´ ha explicat amb precisió de rellotger les raons per les que cal un gir democràtic a Vilaboi, i jo vull afegir que representa dipositar la confiança en Esquerra Republicana de Catalunya a la nostra vila.

Confio cegament en el criteri i la honestedat política de Josep Maria Cervelló. Aquest nom no identifica només un Cap de llista d’una opció i prou, sinó que és el pal de paller d’un equip que ha treballat molt dur quatre anys ,desde la oposició, per millorar la vida dels Santboians. En Josep Maria duu la bandera, estelada és clar, d’aquest projecte però un per un els seus companys de viatge son referents en cadascuna de les seves parcel·les de treball. Com abans no entraré en detallar les virtuds de cadascun d’ells sobretot perque no em refereixo només als components de la llista sinó que parlo de molts i moltes que estan darrere de l’escenari d’acció i lluiten com el primer, parlo dels 222 i escaig. Els valencians Obrint Pas en un discurs previ a la cançó `Una història´, ens aclareixen bé que vull dir `esto que hoy germina es una larga jornada, yo solo tomé en mis manos la antorcha que encendieran los que antes que nosotros lucharon junto al pueblo y por el pueblo´.

Admiro l’esperit d’en Josep Maria, però també l’empenta revolucionària de l’Enric. Ell per la seva banda empeny i atia la secció local amb les tàctiques de `propaganda´ al més pur estil republicà. Hem guanyat la batalla mediàtica, tot i que `ells´ van començar molt forts, al terreny dels Blocs hem arrassat. No vull semblar triomfalista, perque soc molt conscient que tot aquest esforç no necessàriament implica un resultat positiu en els comicis. Passi el que passi, i espero que sigui bó, la feina està feta i ens podem sentir ORGULLOSOS amb majúscules. Això és el millor de les eleccions , la gent és qui decideix per sobre de tot.

Amb permís , de nou, del Ferran em remeto a les paraules del ex-cap de colla dels castellers de Sant Boi , L’Esteve Dinarès, per cloure aquesta entrada i encarar la jornada de reflexió `Pit i collons, que avui fem història´.

 

Salut, Força i Independència!

Aquesta campanya de les eleccions municipals ens està oferint grans sorpreses i alguna novetat. És evident que el relleu dels Caps de llista Socialista i d’Iniciativa no es troben en la categoria de novetat, tampoc de sorpresa; això si l’evolució d’aquests a la llarga pre-campanya ha estat molt entretingut, fins i tot m’atreviria a dir divertit. En canvi els debats pre-electorals entre els candidats o entre membres qualificats dels diferents partits sí conformen una nova manera de fer política a la nostra vila. Segur que ara esteu pensant que en altres convocatòries electorals ja n’hi havia hagut de debats, i que vaig errat; evidentment se n’havien fet però la diferència rau en la quantitat i la qualitat dels que fins ara s’han celebrat.

Precisament s’en va convocar un a la Fundació Llor el passat dimecres 25 d’abril. Per sort vaig poguer assistir-hi convidat pel candidat d’Esquerra. Tanmateix no pretenc fer una anàlisi política dels continguts del debat, sinó que us vull fer cinc cèntims de les meves impressions, a propòsit de la mateixa Fundació Llor.

Abans de res cal fer una breu ressenya històrica sobre els orígens de l’Escola Llor, així se’n deia abans. Aquesta institució arrenca a finals dels anys setanta com un intent de recuperar certs ideals educatius silenciats a la dictadura. Inicialment es va definir amb caràcter catòlic, encara recordo a principis dels 80, uns fullets parroquials que ens repartien; tot i que la primera inclinació va ser coherent amb el sentir dels fundadors (Segura,Pujades i altres) d’inclinacions demòcrata-cristianes, aviat va girar el rumb vers la laïcitat. Tanmateix l’esperit essencial de l’escola era formar persones amb un nivell educatiu per sobre de la mitjana, amb uns sistemes que s’allunyaven de la praxi de l’escola pública del moment que encara arrossegava alguns tics del passat. Aquest esperit s’havia d’assolir amb un professorat diferent, català de parla però també d’esperit, m’atreviria a dir que recuperant  algunes de les velles idees de l’escola nova republicana. Entre elles la importància de l’esport es va destacar per sobre de la resta i de fet la mateixa escola en el seu nom se’n va fer ressó Escola-Esportiva Llor. Tot plegat enmig del bosc allunyats de  qualsevol altre estímul exterior més que l’escola mateixa. Molt de temps va ser un model educatiu al Baix Llobregat, llunyà per a molts , no oblidem que als 80 portar un nen al Llor costava 25.000 pessetes al mes.

El fet és que dimecres vaig trobar que les cares eren les mateixes, algunes per la seva vàlua tenen justificada la seva presència, d’altres simplement es perpetuen incapaces d’anar enlloc més. Penso que aquesta mena d’endogàmia educativa ha matat l’esperit d’aquesta escola.

Tinc bons records d’alguns mestres del Llor, professionals que van aconseguir treure el millor de mi mateix desplegant el millor d’ells mateixos, en canvi també tinc al cap molts noms que no em van aportar res. En tot cas em van ajudar a definir allò que de cap manera voldria arribar a ser.

L’any 1989 vaig acabar l’EGB, el missatge va ser clar “et recomanem que facis FP, no és bona idea que facis BUP”. La càrrega subliminal era brutal “nano, no dones la talla, no molestis que ens baixaràs la mitjana d’aprovats”. Quants nois i noies van deixar de banda les seves aspiracions universitàries per aquesta raò?. Els estic agraït als meus pares per la fermesa que van mostrar en aquells moments.

Amb la perspectiva dels anys veig que als `escollits´ tampoc els hi ha anat tant bé, i als `descartats´ just el contrari. Hi ha molts exemples, un dia us n’explicaré uns quants.

Direu, està ressentit, doncs una mica sí; però no hi esmerço masses energies tampoc.

En definitiva renovar o morir, potser la teta encara raja, però l’essència s’ha perdut. Els pocs que voldrien i podrien recuperar-la em temo que fan una travessa pel desert.

 

Salut, Força i Independència!

Sembla ser que el tràmit parlamentari de la Llei de la Memòria Històrica està en la seva fase final, per això darrerament se’n parla en tota mena de debat radiofònics i també televisius. Aquesta afició que tinc per veure canals de televisió estranys m’ha transportat aquest matí a CNN plus de la TDT. El fet és que una doctora en història i un columnista d’ABC debatien sobre la conveniència d’aquesta Llei. El segon defenia que encara cal deixar passar una altra generació per que tot això sigui assumible per la societat; i que la dreta espanyola en democràcia havia trencat amb la dreta franquista i no hi tenien res a veure. Mentre deia això la pobra professora universitària se’l mirava amb cara de pomes agres, i el moderador feia que si amb el cap.

Independentment de que la Llei arribi tard, també sigui insuficient i a més covarda penso que cal aclarir vàries coses:  

Les faccions incontrolades del periode republicà, FAI i alguns sindicats principalment, es van comportar com bèsties. Es van cremar esglésies ,assassinar mossens i perseguir ciutadans de dretes. Estem completament d’acord que va ser un error i que les víctimes mereixen un rescabalament adequat, tot i que la Dictadura ja els va `premiar´ en gran mesura. Però, voleu dir que cal esperar una altra generació. No veig perquè!

Ja em sembla surrealista que haguem hagut d’esperar tant, i encara ara ,80 anys després, no se’n pugui parlar amb total llibertat. Si senyors, Catalunya té massa cadàvers enterrats als vorals de les carreteres, i per tant massa famílies amb familiars `desapareguts´. La dignificació del seu sacrifici passa en alguns casos per l’anul·lació dels judicis sumaríssims que els van condemnar a execucions arbitràries, en d’altres simplement a la recuperació de cossos llençats a una fosa comuna.

M’oposo frontalment a oblidar i començar de zero. Segons estudis independents els efectes de les dues repressions no son en absolut comparables. S’acarnissaren moltíssim més els franquistes.  

Hem de ser conscients que som l’únic país `democràtic´ europeu que ,havent patit una dictadura, no ha jutjat als autors de crims contra la humanitat comesos per aquesta. Som la excepció i la vergonya d’Europa. Us imagineu al govern alemany concedint una subvenció a una Fundació que es digués Adolf Hitler, o mantenint de ministre a algun cap de la SS.

Efectivament Srs. De CNN plus aquest país no està preparat. Si ho estigués no li hauria permès al Sr. Fraga exercir mai més cap càrrec públic, i seria il·legal crear Fundacions amb el nom del dictador. I encara més, ens semblaria d’una indecència democràtica inassumible que els fills dels ministres de Franco presidissin el govern, i controlessin els ministeris de l’estat als anys 90.

Que es pensen? Que ens coneixem tots!  

Com ja li va succeïr al company Josep Maria aquesta setmana he superat les 1000 visites. És just que agraeixi la inclusió d'aquest Space a la Xarxa Santboina de Blocs, atès que el nombre de visites desde llavors s'ha incrementat molt, fet que estimula sobremanera la meva voluntat de continuar publicant escrits,si és possible cada dia. També us vull agraïr a tots i totes que hi entreu però m'agradaria demanar-vos que aboqueu les vostres impressions al respecte a través dels comentaris. Poden ser anònims o amb pseudònim l'opció està al vostre abast fàcilment. Fer-ho alimenta el sà costum de polemitzar i intercanviar opinions amb altres persones. De fet no puc entendre aquesta mena d'espais de diàleg sense un feedback adequat. L'escrit d'avui divendres només pretèn estimular la vostra participació. Espero haver-ho aconseguit!

 

Salut, Força i Independència!